Sobre mi
Aquest es el meu bloc, la única eina amb la que em puc desbravar de tant en tant penjant les meves fotos i explicant-vos el que veig i com ho veig, fins i tot en algun post podreu llegir algun dels meus pensaments o sentiments. Ni molt menys es una galeria fotogràfica per tant no jutjeu les imatges com si d’una exposició fotogràfica es tractés, el que trobareu es una manera de compartir amb vosaltres aquestes imatges, aquests moments, aquests llocs que tant m’omplen i que en el conjunt son la meva essència, son el meu jo, una mica de tot, però en una mateixa direcció, sempre amb il·lusió, sempre descobrint, i amb la intenció de fer-vos partíceps i de gaudir com jo ho faig, així que mireu-vos aquestes imatges com el meu regal, com una abraçada quan cal.
Pirinenc de sang i d’ànima, exploro,recorro i m’endinso per tots els racons de la nostra comarca i del Pirineu, tant busco restes arqueològiques perdudes com exploro coves, tant vaig a peu per els corriols del Cadí, com pujo per alguna de les seves canals, i tant fotografío els insectes i plantes de la comarca, com baixo per algun dels seu verticals i profunds barrancs.
Fins i tot sòc capaç d’aventurar-me en un viatge al Sàhara o a Jerusalem, i si cal al darrer racó del món que quedi sense explorar.
Això si sempre amb la càmera a punt, per captar aquells moments d’aventura, de passió, de descoberta i d’amor cap a la natura i tot el que ens amaga.
Allà on hi hagi aventura del tipus que sigui…..hi serè…….i no us espanteu si em veieu sortir de darrera uns esbarzers tot esgarrapat, ni si em veieu sortir d’un forat de poc més de dos pams tot brut de fang, ni si em veieu estirat al terra fent sorolls estranys i intentant apropar-me a uns isards…….es del tot normal en mi……….que voleu, sòc aries!
Hola David.
Primer de tot deixa que et feliciti per les magnífiques fotografies que fas, i per la afició que tens per visitar llocs recòndits dels nostres Pirineus. Una fantàstica combinació. A part d’això et volia preguntar si per arribar al poble de Nabiners cal conduir un 4×4 o amb un utilitari s’hi pot arribar. És que es una espineta que tinc clavada que quan vegi el poble segurament se’m treu, o se’m fa pitjor… La raó de la meva curiositat pel poble és deguda al fet que em dic Navines de primer cognom. No és ben bé el mateix però crec que s’assemblen massa, a part de ser tant poc comú. Putser és una tonteria, però m’agradaria estar-hi almenys un cop.
Moltes gràcies per avançat.
Joaquim
11 febrer 2011 a les 8:27
Hola David, em dic Rosa i t´escric desde Barcelona.
Vaig trobar fa temps i per casualitat el teu blog pasejant-me per la xarxa i buscan informació sobre Vilanova de Banat.
Et felicito per la sensibilitat que desprenen les teves imatges, es nota que realment les sents, transmets molta força i veritat en elles.
Quan les vaig veure en varen despertar molts records de la meva infantesa. Records de la magia del Cadí, dels paisatges de la Seu, de la pau, i la llibertat, de un temps molt anyorat .
Potser et preguntaras ¿Perqué buscava jo informaciò sobre Vilanova?.
Perqué de petita hi vaig pasar molt de temps amb la meva avia en una masia que es deia Cal Pei , on hi havia un vincle no se si de familia en els masovers que se encarregaven del mas l´Isidro i la Nieves. Jo intentava cercar informaciò sobre això. I també de la historia familiar de la meva gent.
No sé on ni com vaig asabentar-me que va caure un llamp i es va cremar el mas.
De la familia només queda a la Seu un cosi meu . I en Jordi no en savia rés. I amb la gent de Cal Bernadó a Vilanova , en el Josep, el Cinto y la Dolors, hi vaig perdre el contacte.
T´explico una mica qui sóc. Y de quina familia vinc.
La meva avia es deia Joana Viladomat Vergés i era de la Seu. De jove com molta gent va marxar a treballar a Barcelona, peró mai es va acostumar a viure-hi . A Barcelona on hi havia costums diferents i anyorant la seva terra,es va adaptar a la seva manera, amb gallines a la galeria, conills al terrat i fins i tot consevant la costum de tenir un xai per Pasqüa, també al terrat, ademés de tomaqueres i verdures en testos, fent-nos herbes per curar-nos, am xarops macerant-çe al terrat a sol i a serena. Espantant una mica als tres veins de l´escala devant de aquestes practiques tan poc habituals a Barcelona.
I escapan-se de la ciutat cada vegada que podía a La Seu per veure als seus germans.
I tots els estius a Vilanova cap a Cal Pei an mí. Per curar-me, segons ella, de la falta de
natura a Barcelona.
Al veure les teves fotografíes, recordava aquets temps, on els contrabandistes feien soroll per la nit quan passaven en les mules prop del mas. Quan grácies al gós d´atura, en “Morito” no em va poguer agafar un águila que s´el va emportar a ell en el meu lloc per defensar-me mentre jo jugava a l´era. A l´Isidro disparant desde l´escala del mas intentant que no se l´hi emportés el gòs l´aguila perqué era el que millor vigilava el ramat.
Al meu pare i el reste del homes del mas marxant a caçar senglars.
L hort, les vaques,els porcs, i tots els altres animals en els que vaig creixer.
Les cames plenes de ortigues. Y la llibertat tan meravellosa que vaig tenir i vaig viure que és el que sempre m´ha fet estimar la natura.
Tot i que després el temps o el destí ens porta per camins diferents als que voldriem. Una gran part de mi sempre está al Cadí, la meva ànima pertany a aquestes muntanyes. Pot-ser algún día podré tornar a la Seu, la vida a Barcelona, no te vida.
Perdona si m´he enrollat molt en la meva historia, però les imatges realment tenen la força de despertar sentimentsl molt forts.
Desit-jo que el teu blog continuï per sempre. Una forta abraçada desde Barna tot i que no ens coneixem.
Rosa Mª Casas.
Pd. Perdona les faltes d´ortografía, el meu català escrit no es gaire bò.
13 juliol 2011 a les 7:39